Desxiframent dels sistemes d'escriptura egipcis

Els sistemes d'escriptura utilitzats a l'antic Egipte foren desxifrats a principis del segle xix gràcies al treball de diversos acadèmics europeus, especialment Jean-François Champollion i Thomas Young. Als segles iv i v, les formes d'escriptura de l'antic Egipte –que comprenen el sistema jeroglífic, hieràtic i demòtic– cessaren de ser compreses, i en el seu lloc l'alfabet copte s'utilitzava cada cop més. El coneixement de generacions posteriors dels sistemes d'escriptura antics es basava en l'obra dels autors grecs i romans, que en tenien un coneixement pobre; es creia, com a conseqüència, que els textos egipcis eren exclusivament ideogràfics –és a dir, que representaven idees i no pas sons– i fins i tot que els jeroglífics eren un sistema d'escriptura esotèric i místic més que no pas una manera de representar una llengua parlada. Certs intents de desxifrar els textos per part d'acadèmics islàmics i europeus durant les edats mitjana i moderna reconegueren que el sistema d'escriptura egipci podia tenir un component fonètic, però la percepció que els jeroglífics eren solament ideogrames obstaculitzaren els esforços per a comprendre'ls fins ben bé a finals del segle xviii.

La pedra de Rosetta, descoberta el 1799 per membres de la campanya de Napoleó Bonaparte a Egipte, contenia un corpus paral·lel en jeroglífic, demòtic i grec. Es tenia l'esperança que el text egipci podria ser desxifrat per mitjà de la seva traducció grega, especialment en combinació amb els indicis de l'idioma copte, l'última etapa de l'idioma egipci. El desxiframent es demostrà complicat, malgrat el progrés vacil·lant dut a terme per Antoine-Isaac Silvestre de Sacy i Johan David Åkerblad. Young, basant-se en el treball d'aquests, observà que els caràcters demòtics derivaven de jeroglífics i identificà força dels signes fonètics del demòtic. També identificà el significat de molts jeroglífics, entre els quals glifs fonètics en un cartutx que contenia el nom d'un rei egipci d'origen estranger, Ptolemeu V. Estava convençut, tanmateix, que els jeroglífics fonètics només s'utilitzaven en l'escriptura de paraules no egípcies. A primeries de la dècada de 1820, Champollion comparà el cartutx de Ptolemeu amb altres cartutxos i s'adonà que el sistema jeroglífic era una barreja d'elements fonètics i ideogràfics. Els seus arguments foren rebuts inicialment amb escepticisme i amb acusacions que havia robat idees a Young sense atribuir-les-hi, però gradualment guanyaren acceptació. Champollion avançà i pogué identificar més o menys els significats de la majoria de jeroglífics fonètics i establir bona part de la gramàtica i vocabulari de l'antic egipci. Young, mentrestant, desxifrà en gran manera el demòtic utilitzant la pedra de Rosetta en combinació amb altres corpus paral·lels grecs i demòtics.

Els esforços per al desxiframent decaigueren després de les morts de Young el 1829 i de Champollion el 1831. El 1837, però, Karl Richard Lepsius assenyalà que molts jeroglífics representaven combinacions de dos o tres sons i no pas d'un de sol: corregí així un dels defectes més fonamentals del treball de Champollion. Altres acadèmics, com Emmanuel de Rougé, refinaren prou la comprensió de l'egipci com perquè a la dècada de 1850 ja fos possible traduir completament textos egipcis antics. Juntament amb el desxiframent del cuneïforme aproximadament al mateix moment, la seva obra feu accessibles textos de les primeres etapes de la història humana anteriorment incomprensibles.